Personatges (XXVII)

Què tenen en comú un filòsof de la Il·lustració del segle XVIII i un teòleg cristià del segle IV? En qualsevol cas, segur que la clarividència i la voluntat de compromís al servei de la (seva) veritat, de la justícia i de la llibertat.

Voltaire tenia les idees molt clares quan, en el seu llit de mort, li van demanar que renunciés al diable i ell va respondre: “No és el moment de fer enemics.” Efectivament, sense ànim de fer enemics, ve a tomb aquesta reflexió per les recents notícies relatives al rebuig creixent que l’actuació de l’Administració Pública provoca en els ciutadans. Els qualificatius de lenta, gegantina, polititzada, bloquejadora de la iniciativa civil, defensiva, indiferent a les necessitats de la ciutadania que paga la festa, però que suporta una exponencial prepotència burocràtica i d’altres més gruixuts es multipliquen a dojo sense que sembli que s’hagin analitzat en profunditat les arrels del problema. Jo diria que hi ha tres motius que ens han dut a aquesta situació: en primer lloc, un increment exponencial de les normes aprovades en qualsevol de les administracions públiques; en segon lloc, la deficient organització en la distribució dels funcionaris en relació amb la càrrega de treball assignada, especialment punyent pel que fa a l’atenció al públic, i per últim, l’agreujament, també molt significatiu, de la quantia de les sancions de tota mena.

Aquesta qüestió és comuna a tots els països del sud d’Europa. L’Administració s’ha acabat convertint en enemiga dels administrats, en lloc de la seva col·laboradora. Però al meu parer la responsabilitat última recau en els governs i no en els funcionaris, que es limiten a aplicar les ingents normes vigents i a treballar on els manen.

Quan Sant Agustí deia molt sàviament que equivocar-se era humà, però perseverar en l’error era diabòlic, hom podria pensar que es referia a l’entossudiment dels governants de no corregir aquesta situació.