La unió no sempre suma

El Partit Socialdemòcrata va anunciar abans-d’ahir que iniciava unes converses amb Concòrdia i SDP per buscar un front comú de cara a les comunals. No cal tornar a obrir el meló sobre el sistema electoral i la necessitat de trobar unions que aprofitin el repartiment dels consellers –encara més a les comunals–, ja que és més que sabut que unificar forces beneficia quant al resultat electoral.

Tanmateix, si ens quedem en el terreny de la tàctica política seria interessant veure a qui li beneficia més una unió “de l’esquerra” –partint de la base que és, com a mínim, optimista situar Concòrdia en aquest sector de l’eix tradicional–. És evident que per al PS o per a SDP aconseguir entrar en algun govern comunal seria una bombona d’oxigen. Per a Concòrdia guanyar algun comú anant en solitari, un cop de puny sobre la taula de DA de cara al plebiscit que suposarà el referèndum sobre la UE. Alhora, unificar forces amb el PS i SDP, amb l’objectiu de guanyar en alguna parròquia més, tindria un cost per als d’Escalé: crear en l’imaginari col·lectiu un bloc contra DA. Això portaria Concòrdia a ser desplaçat en l’eix esquerra-dreta, alhora que, un gran bloc de tots contra DA portaria a un trencament de les relacions entre majoria i oposició. La principal conseqüència previsible d’això seria que els recentment aterrats al Consell General deixessin de ser vistos com una formació pura –lluny de les jugades habituals de la política tradicional– perdent part de la seva identitat, pel fet d’haver sumat esforços amb partits considerats de la vella política.

Concòrdia es pregunta avui si una aproximació al PS –i un trencament de ponts amb DA– a canvi de garantir-se algun comú val la pena. No tan sols pel fet de donar un salvavides al seu gran rival dins l’oposició –i un gran argument electoral per als taronges–, sinó també per un possible risc a ser vistos com un partit més, com els de sempre.