L'espiritualitat (II)

Des del punt de vista i tal com va exposar el conferenciant Juan Fernando Gómez Ramírez, pediatre i professor de pediatria, és equivocada l’actitud dels pares que no exerceixen sobre els seus fills cap orientació de tipus espiritual o religiosa, afirmant que esperaran que el nen estigui en edat de decidir-ho per ell mateix. Diferir l’acompanyament moral o espiritual a un fill deixant-lo a l’atzar o a la seva pròpia elecció per quan tingui més edat es considera per diversos autors altament inadequat.

Si l’orientació espiritual no és present durant el procés de criança, incloent-hi la fase educativa, el nen quan la conegui la considerarà estranya, totalment insubstancial i inútil.

L’esperit d’un nen és espontani i únic, amb la seva innocència, els nens poden recordar als adults una espiritualitat senzilla, directa i increïblement original. Amb la seva bondat, els infants fan evocar creences i valors essencials, remarcar que la formació espiritual d’un nen s’aconsegueix mitjançant una comunicació estreta entre els pares en la qual es donen resposta a moltes preguntes essencials de la vida.

Els pares han de promoure en els seus fills el creixement espiritual igual que es cultiva el creixement físic, emocional, intel·lectual i social. El pensador Heràclit d’Efes, autodidacte i pioner de la saviesa, va afirmar que “el que coneix allò extern és un erudit, el que es coneix a si mateix és un savi”.

Reconeixent de manera clara la gran influència dels pares, també cal tenir en consideració altres vivències en la formació espiritual com les que tenen l’educació formal, els amics, els mitjans de comunicació i els diversos cultes religiosos. Herman Hesse ho descriu molt bé: “No només em van educar els meus pares i els meus mestres, també em van educar potències més altes, més ocultes i més misterioses, a més dels arbres, la pluja, el sol, el riu, el bosc, les abelles, els petits animals i el déu pa.”