I fins a la propera

Alguna que altra relació però ja amb el costum de viure sol i vern. Coneix algú i s’enceta la fase de l’enamorament. Il·lusió, adrenalina i felicitat pel sol fet de pensar en l’altre, i sense adonar-se’n, la seva normalitat, està protagonitzada per dos personatges, a banda, això sí, dels amics, anar a fer esport i continuar amb la seva rutina diària. Després d’un temps sota el mateix sostre, ensuma que hi ha algunes cosetes en què són diferents, però l’enamorament encara hi és i tenir sexe dia sí dia també fa que faci vores i pensi “tots tenim les nostres coses”. I passa més temps i cada cop se sent més diferent a l’altre fins al punt que ja no hi està bé. Comença a pensar a deixar-ho córrer i que potser li agrada la vida de mussol i anar cap aquí i cap allà sense donar explicacions, que l’altre és bona persona, que no en pot pas dir res. I torna a plantejar-se de deixar-ho estar i cada cop la convivència és més feixuga, i en comença a veure més el defectes que les virtuts, i s’adona que la seva manera de fer no és la que s’havia imaginat, però continua pensant que cadascú és com és, i que potser canviarà. Passats els sentiments de culpa, de despit, d’angoixa, un dia li diu que no ho veu clar, que no és la vida que vol tenir, que no hi ha ningú més i que sempre seran amics. I respira profund i olora la llibertat de tornar a ser mussol fins que reapareix la ràbia quan recorda actituds, opinions, reaccions d’aquell altri que no encaixaven amb les seves. I la ràbia creix i dura tant com la seva tolerància, perquè de fet, la ràbia no és contra l’altre, encara que ho sembli, és cap a un mateix. Ràbia per haver allargat la situació, ràbia per haver acceptat coses que mai hagués imaginat que acceptaria, ràbia per renunciar a la seva manera de fer i pensar. Després la indiferència, el distanciament, algun que altre enyor que fa que no se n’acabi d’allunyar. Realitza que no encaixen. Trencament definitiu. A la propera ho veurà venir abans.