Oradour sur Glane

No fa gaires dies, vaig posar-me al Twitter –he d’admetre que com més va, menys m’interessen les xarxes dites socials; em passa com quan era jove i entrava en algun dels cafès del poble: només s’hi sentia qui més cridava, que no acostumava a ser mai qui més sabia–. Vaig llegir un missatge que deia més o menys així: “No em fa cap vergonya dir que soc feixista”. Va ser com rebre una bufetada en plena cara! Bufetada que es va anar repetint en recórrer els missatges d’adhesió que seguien. Sense ni mirar de qui es tractava, vaig eliminar el personatge de la meva llista. Tot seguit, però, em va saber greu haver-ho fet sense, prèviament, haver-hi deixat algun comentari. Ser feixista és, en essència, legitimar la violència per arribar a qualsevol fi i, doncs, exaltar-ne el culte; també és divinitzar el líder a qui es deu cega obediència; és la defensa d’un estat totalitari que bandegi la democràcia real i busqui l’expansió hegemònica proscrivint tots aquells que són diferents dels estàndards, dels models formatats pel líder màxim. Ser feixista és imposar una manera de pensar amb el racisme com a patró; és exaltar l’Estat per damunt de l’individu; és la deshumanització com a norma... És ser talibà d’un credo de mort... Coneixeu el poble màrtir d’Oradour-sur-Glane? Un poble tranquil prop de Llemotges que havia passat la guerra sense trasbals. El 10 de juny de 1944, només perquè calia terroritzar el personal, va ser aniquilat per una divisió SS. 183 homes hi van ser afusellats en garatges, granges, pallers... 246 dones i 213 infants van ser tancats dins de l’església, que es va omplir de tot el que podia cremar, després s’hi va calar foc. Els que no van morir tirotejats van ser cremats vius i, per si no n’hi hagués prou, es va provocar l’esfondrament de la volta que sostenia el llosat. Només cinc homes, una dona i un nen van sobreviure a la massacre. Declarar-se feixista és estar disposat a ser assassí pel sol gust de matar.