Violències urbanes

Fa poc un dels nostres veïns va patir una onada sense precedent de violències urbanes en diferents llocs del seu territori. I durant algunes nits, que van semblar eternes, França va viure enfrontaments entre les forces encarregades de mantenir l’ordre públic i una població revoltada. I el resultat d’aquests aldarulls van ser catastròfics: vandalismes diversos amb importants pèrdues materials (siguin personals, com ara cotxes, habitatges o comerços, o estatals, com poden ser autobusos, tramvies o edificis), allau de robatoris de botigues i supermercats, nombrosos policies i manifestants ferits (alguns de gravetat), atacs injustificats contra membres de l’autoritat i un volum important de detencions. Tothom té dret a manifestar-se, es tracta d’un dret constitucional cabdal, però cal emprar altres canals que la violència per defensar els seus principis i les seves idees. Sé perfectament que el rerefons del problema prové de tensions existents entre els cossos que representen l’autoritat (sobretot la policia) i una població essencialment jove i d’origen estranger, i en aquest cas concret per la mort d’un adolescent. En efecte, com passa en altres països, les accions policials de manteniment de l’ordre en certes zones urbanes no són sovint acceptades per la població, sinó que viscudes com a atacs injustificats (són com espurnes que a la mínima es transformen en incendis difícils de contenir). I les mobilitzacions violentes que en deriven sovint s’originen en zones urbanes populars afectades per un alt nivell d’atur i amb una població provinent essencialment de fluxos migratoris del segle XX. Cal realment que les autoritats públiques d’aquests països (a Andorra, per exemple, tenim la sort de no conviure amb aquestes tensions ni amb aquests problemes) treballin de valent per resoldre aquesta problemàtica, millorin els canals de comunicació entre els diferents actors implicats, els revalorin, si s’escau, i, sobretot, rebaixin la ràbia existent.