Llei de l'oblit oncològic

40 anys, treballa en una empresa privada, el sou no és alt però hi té inclosa una assegurança de salut i li agrada la feina. Divendres arriba a casa cansada, una dutxa i toca pizza al sofà mirant alguna pel·lícula. Mentre s’ensabona es nota alguna cosa al pit que abans no tenia, ja li toca la revisió ginecològica. No serà res. Biòpsia. Diagnòstic: càncer. La mida del tumor i que també hi hagi afectats els ganglis obliga a treure el pit. La bona notícia és que no s’ha disseminat per altres parts del cos. Comença un procés que converteix els seus maldecaps en detalls sense importància, de fet, ja no pensa què la preocupava ahir. L’operació, com té l’assegurança, inclou extirpar el pit dret i la reconstrucció en el mateix moment. En acabar, els viatges per fer la químio i la radioteràpia. Ja en fa sis mesos. Rep un correu de l’assegurança. No li cobreixen les despeses, hi ha de trucar demà, segur que deu faltar alguna cosa de paperassa, últimament té el cap a les fosques, pot ser efecte de la químio? Li diuen que millor hi vagi. Molt amablement li comuniquen que no li cobreixen les despeses perquè quan va contractar l’assegurança ja sabia que tenia càncer. La va contractar tan bon punt va entrar a la feina, va signar el contracte laboral i l’assegurança, si fa sis mesos ni ella ho sabia. No ho entén, ho està somiant. L’estira-i-arronsa dura gairebé un mes, finalment l’assegurança li proposa pagar-li el que resta de les despeses amb la condició de no renovar l’assegurança. Ella pensa, tant hi fa, ja me’n faré una altra. Però no, no hi ha cap asseguradora que l’accepti, malgrat després de 10 anys, ja en fa 10!, i ja està curada i mèdicament té les mateixes possibilitats de tenir-ne un altre com la resta de persones. És la discriminació per haver superat la malaltia, a banda d’alguna conversa en veu baixa, “és la que va tenir càncer”. Gairebé un 40% de persones rebran un diagnòstic de càncer en algun moment de la seva vida.