Fora no podrà ser

No serà el primer cop que es diu que una de les especificitats d’Andorra és la seva dimensió. És també una obvietat dir que la mateixa limitació d’espai és un element que afecta les possibles polítiques d’habitatge. Plantejar, però, que la mà d’obra haurà de viure fora del país és un model que ha de ser una línia vermella.

No pas perquè sigui una millor qualitat de vida —que en efecte ho és—. Tampoc perquè la Seu d’Urgell sigui una mala localitat on poder construir un projecte de vida. Encara menys perquè pujar d’Andorra a la Seu d’Urgell sigui una distància insalvable que en d’altres territoris no s’hagi de fer diàriament —qualsevol trajecte a Barcelona roba com a mínim mitja hora, sigui quina sigui l’hora—. El principal problema de plantejar que la gent no visqui al seu país és la construcció d’un projecte de vida consolidat, alhora que es deixi de banda que aquest mateix projecte pugui tenir com eix vertebrador la cohesió d’una societat.

Tenir un grup de ciutadans que venen, treballen i marxen, és una realitat que ajuda gens o poc a construir un país unit. Estic convençut que la ministra Marsol no defensa que la població treballadora hagi de residir fora d’Andorra. Alhora estic convençut que el Govern té clar que sense polítiques d’habitatge intervencionistes no es podrà solucionar de soc arrel la tensió existent. El mercat ha demostrat que per si sol no s’autorregula.

No es pot oblidar que el problema de l’habitatge és també, a més d’un problema social, un problema pel desenvolupament econòmic. Si la mà d’obra ha vingut a Andorra ha estat perquè el salari mínim ha estat històricament superior a Espanya i Portugal. És a dir, perquè les condicions de vida eren millor aquí que al país d’origen de la persona en qüestió. Si Andorra perd aquesta competitivitat —i en matèria de salari mínim ja ho ha fet—, el mercat laboral del Principat afrontarà un problema encara més gran per trobar personal qualificat.