Nova figura de coprincipat

Andorra, joc d’un equilibri entre, d’una banda, la potència del bisbe de la Seu d’Urgell –en realitat el poder de l’Església catòlica– i d’altra, la puixança del comte de Foix que, amb les diferents unions familiars, acabarà sent rei de França; equilibri conjugat amb una sorda voluntat andorrana de ser, iniciada amb la destrucció del castell de Bragafolls –posposant d’un segle la feudalització de les Valls– i continuada amb obstinada paciència i gran perseveració, cercant aconseguir espurnes de poder fins a atènyer, el 1993, amb la constitució, sense trencar amb més de 700 anys d’història, una transformació radical del coprincipat, projectant-lo al segle XXI, amb reconeixement internacional inclòs; Andorra està aprenent a cercar el seu lloc, a trobar el seu rol en un món en plena transformació.

Transformació tecnològica que porta conlligada una alteració de les maneres ancestrals de fer i de pensar –sempre lligades– i doncs una mutació dels valors que han guiat les nostres societats. Transformació política, també, menys perceptible potser, però palpable si s’intenta mirar amb perspectiva: l’Andorra del marge del Mercat Comú del 1980 ha esdevingut illa enmig de la UE. Pot mantenir-se’n isolada?

No oblidem que, ara, som responsables únics del nostre futur; que la potència del bisbe i la puixança del comte del segle XIII, avui, són forces detingudes, a Europa, per organismes que, si som capaços de fer mostra de suficient diplomàcia, però també de fortes dosis de realisme creatiu, d’imaginació inventiva i convincent, ens poden proporcionar la deguda energia vital per continuar existint: integrats i prou diferenciats, alhora.

Cal nova figura de coprincipat modern: espai compendi de districte federal i de territori assimilat, amb prou exempcions preservant l’autonomia adient per mantenir la pròpia essència i facilitar la unió en la diversitat d’una UE respectuosa, fins i tot, dels més petits.