Mirar on toca

Sortir de festa i veure cartells que informen on hi ha punts liles cada pocs metres a les places on se celebren les festes majors no és una bona notícia. La realitat demana avui en dia protegir de forma especial les joves que surten de festa –o estan en qualsevol altre entorn– davant possibles agressions o assetjaments. És trist sentir frases com “ja m’he acostumat que em toquin el cul quan surto de festa”. La implementació d’aquesta mena d’eines és essencial per protegir, però cal remarcar que la mirada dels programes públics no s’ha de posar exclusivament sobre la víctima, sinó que també cal actuar sobre l’agressor. El masclisme és una realitat persistent i que cal afrontar de cara.

Andorra, un país que fa bandera del seu alt nivell de seguretat, tampoc no és lliure d’una xacra que no es pot normalitzar. Cal que ens preocupem quan veiem un possible cas d’assetjament –ara fa un any hi va haver tota la casuística de les punxades durant les festes. És important que ens preguntem què hem de fer quan una víctima demana ajuda, però també és igual d’important que ens preguntem què hem de fer per tal d’evitar que els fets arribin a succeir.

Hi ha una sensació generalitzada que en matèria de violència de gènere o d’igualtat de gènere es posa en excés una mirada individualista sobre un problema que, pel fet de ser eminentment social, és purament col·lectiu.

És imprescindible molt més treball sobre els joves perquè aquests entenguin la importància de la convivència col·lectiva i la construcció d’una societat sana i respectuosa amb els drets de totes les persones. I això, ens agradi o no, només s’aconsegueix assumint que fins a la data no estem anant a l’arrel del problema, sinó a pal·liar les conseqüències o els efectes del mateix.