Els padrins i el Quart

L’Organització Mundial de la Salut va emplaçar-nos al capdamunt del món com el país amb més esperança de vida, i encara que ens sembli impossible, per davant de contrades com França, Mònaco, Japó, Suïssa, Austràlia, Itàlia, San Marino o Singapur. L’altra cara de la moneda d’aquesta bona notícia és que la població andorrana, com la d’altres països, s'està envellint i els qui tenen 65 anys o més ja superen el 15% de la població del Principat, un tant per cent més elevat que el que representa la població jove. En qualsevol cas, qui més qui menys i sense saber-ne gaire d'estadística, sap què és tenir cura dels més grans de casa o ja comença a pensar en què farà quan sigui padrí i no es pugui valdre. Malgrat que molts de nosaltres, com aposta Govern, preferim l’atenció domiciliària, sabem que la majoria haurem de recórrer a un dels quatre centres que hi ha al país i que aviat seran insuficients. El projecte d’un centre geriàtric s’ha convertit aquest estiu en un estira-i-arronsa entre la majoria i l'oposició del Comú ordinenc, mentre la ciutadania, estiguem a favor d’uns o altres, en som mers observadors. Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què els ciutadans d’Ordino, a través del consell del Quart, l’assemblea administrativa representativa del poble, va tenir veu i vot per decidir si l’atrotinat Hotel Casamanya acollia un centre geriàtric. El consell, no sé si encertadament o no, va decidir que l’Hotel Casamanya reviuria en forma de ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat.

El que sí que hauria estat un encert és que al consell hi hagués hagut tots els representants dels caps de casa i no només una vintena, per ser més representatiu, més plural. El que seria un encert és que la ciutadania tinguéssim en compte institucions que, malgrat que ens semblin de l’època dels nostres padrins i tal vegada obsoletes, potser no ho són tant i, com abans, encara poden donar veu i vot al poble.