Creixement i sostenibilitat

Farà ja unes setmanes de les “desafortunades” (i molt difícils de matisar) paraules del Sr. Espot sobre els límits del model del nostre creixement que obligaria a “fomentar que la nova mà d’obra s’instal·li al voltant, com a la Seu d’Urgell i la Cerdanya”, això sí, amb “dignitat”. No entraré en la crítica necessària que ja hem fet alguns partits polítics i articulistes, sinó en el fet que aquest “creixement” –que sembla que ens sigui donat per obra divina i del qual DA, amb les seves accions o inaccions, no en sigui el causant després de 12 anys de govern– no només no s’està traduint en desenvolupament i progrés social, sinó que estem retrocedint. Partim del convenciment que el desenvolupament –creixement més sostenibilitat– és allò que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les futures perquè puguin atendre les seves pròpies necessitats. Per fer-ho possible cal, entre altres, assumir compromisos socials com crear llocs de treball dignes i de qualitat, oportunitats econòmiques per a tothom promovent les activitats productives, la creativitat i la innovació, la modernització tecnològica i l’emprenedoria i assumir l’ús eficient dels recursos naturals. Calen també polítiques públiques que garanteixin l’accés equitatiu i assequible a l’habitatge, així com la priorització de l’ús social d’aquest bé fonamental protegint els drets i el benestar de tots els membres de la societat.

En quin punt d’aquest desenvolupament ens trobem? Més enllà del “postureig” en les vies per aconseguir-ho, no el veig enlloc. Estem assistint a una relació desequilibrada entre creixement i desenvolupament quan, a més, en mans de DA, creixement i sostenibilitat han esdevingut un perfecte oxímoron sense solucions per a un model social i econòmic més inclusiu i pròsper que funcioni segons els paràmetres de la igualtat d’oportunitats sense deixar ningú enrere.