Un ardu camí a recórrer

Aquests dies s’ha tornat a parlar sobre la desigualtat envers les persones amb discapacitat a la 36a Diada Andorrana a Prada de Conflent i a la 656a sessió del 29è període de sessions del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, l’òrgan d’experts independents que supervisa l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat per part dels Estats que hi formen part i que ha portat a examen a Andorra.

Es calcula que a tot el món hi ha mil milions de persones amb discapacitat, a través del seu compromís i cooperació amb els Estats parts, com és el cas d’Andorra, el Comitè promou la inclusió, la defensa dels drets humans de totes les persones amb discapacitat i formula recomanacions per donar suport a l’aplicació de les disposicions consagrades a la Convenció, Andorra com qualsevol altre país que en forma part també ha passat examen, i pel que fa a la resposta la tindrem el pròxim 8 de setembre.

El comitè també ha posat de manifest la feblesa del moviment de les persones amb discapacitat a Andorra. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

En aquest article d’opinió el que voldria expressar és que, tot i haver avançat molt en drets, encara ens queda un ardu camí a recórrer, la discriminació i la desigualtat que patim les persones amb diversitat funcional encara es reflecteix en tots els aspectes de la nostra vida, que es tradueix, entre altres, en un menor nivell d’estudis, un menor índex de participació en el mercat laboral i una major presència entre les cues de beneficència.

Tot i haver canviat al llarg del temps significativament el concepte de discapacitat, passant d’un enfocament centrat en les deficiències de l’individu a un altre que posa l’accent en la interacció i la relació entre la persona amb discapacitat i el seu entorn físic i social, encara estem mancats de les eines, programes, suport humà i tècnic per poder viure dignament la nostra vida.