Balcanització latent!

A finals de la dècada dels 70, vaig assistir, a la universitat de Grenoble, a un curs per a ensenyants de llengua francesa. No sé per quina raó, vaig veure’m inclòs en el grup que aplegava els docents procedint de països de l’Est, en particular, txecoslovacs i iugoslaus.

Molt aviat, va ser fàcil adonar-se que les diferents nacionalitats que configuraven ambdós països convivien amb més o menys dificultats. Mentre que txecs i eslovacs es comportaven, entre ells, amb un respecte mesurat, sovint tenyit d’una ironia a flor de pell que si bé no deixava mai passar una ocasió per fer mostra de la diferència que els separava, mai tampoc van arribar a crear malestar real dins del grup de treball; en canvi, molt sovint, i amb més força a mesura que passaven els dies, els iugoslaus no deixaven passar cap ocasió per increpar-se fins a arribar al punt que, en el decurs de la darrera setmana del curs, se’ls va haver de demanar que paressin o que s’abstinguessin d’assistir al curs, ja que un parell van, fins i tot, arribar a les mans!

Tots sabem com van acabar un estat i l’altre, al tomb d’una dècada després. Txecoslovàquia es va escindir en dos de manera pacífica, mentre que Iugoslàvia va esclatar mitjançant la primera guerra sobre el continent europeu després de la Segona Guerra Mundial, trencant prop de cinquanta anys de silenci de les armes.

A posteriori, es va posar de manifest el rol de certs mitjans per fomentar l’odi, activar i donar ales a l’agressivitat entre els diferents bàndols.

Des de fa més d’una dècada, al país veí del sud, creix, dia rere dia, una crispació política que, atiada per tot de mitjans –dits de comunicació– que, actuant molt més com a llumins sobre matèries inflamables que no pas com a agents ajudant a reflexionar i a raonar, estan generant una situació que no diu el seu propòsit i s’apropa més de la del país de Tito que no pas del de Václav Havel.

Compte amb una balcanització latent!