Parlar-ne per prevenir-lo

Qui no ha dit mai un “no serà per a tant” quan algú, mentre ens explica que està passant per una situació de crisi, acaba la conversa amb un “no puc més” o un “no sé què faig aquí”. La comunitat mèdica és rotunda a recomanar no minimitzar aquestes frases i altres senyals com la deixadesa en l’aspecte físic, el consum de substàncies tòxiques, un historial de trastorns mentals, l’aïllament, entre altres, en la prevenció del suïcidi. I cal que tant el personal mèdic i social com l’entorn proper de la persona es mantinguin alerta a aquests detalls, que poden mostrar un risc imminent de suïcidi. I també estan d’acord que parlar-ne és l’única manera de prevenir-lo i els estudis així ho demostren, perquè en les persones, especialment entre les més joves, que han tingut un intent o ideació suïcida, era més una crida d’atenció, una demanda d’ajuda per deixar de patir que no pas la voluntat de morir-se.

Un dels principis del Pisma és “promoure la prevenció i la promoció de la salut mental a través de la potenciació de la lluita contra l’estigma i la lluita contra el suïcidi”. De les seves 62 accions aprovades, tres estan directament relacionades amb la prevenció del suïcidi i estableixen la necessitat de “desenvolupar l’estratègia nacional de prevenció i lluita contra el suïcidi”, “desenvolupar un programa d’atenció per a persones en risc o amb conductes suïcides” i la d’“identificar i implementar estratègies específiques en grups vulnerables davant del suïcidi”. Segons el mateix pla, haurien d’haver-se iniciat el maig i juny del 2022 i haver-se finalitzat un any més tard.

Suposo que aquestes accions s’estan realitzant tot i que no se n’està informant públicament. He trobat algunes notícies del 28 de setembre del 2022 en què es creaven els grups de treballs per començar a posar fil a l’agulla a dita estratègia nacional, però poca cosa més des de llavors.

Si per prevenir cal parlar-ne, potser que en parlem més.