Català i classes socials

Aquestes darreres setmanes la futura legislació sobre l’ús i el coneixement de la llengua catalana ha aixecat passions. Moltes. Si haguéssim de fer un recompte dels articles publicats a la premsa, dels comentaris dels lectors, de les piulades diverses o, fins i tot, de les converses entre amics o familiars que tinguin com a subjecte l’obligatorietat del coneixement de la llengua oficial segurament ens sorprendria la quantitat obtinguda. I val a dir que es tracta, tal com està plantejat, d’un tema força controvertit. Podem exigir a una persona el coneixement d’una llengua per tal de renovar una autorització de residència i de treball? Jo diria que sí, ja que a parer meu cal assegurar un cert coneixement i un ús d’aquesta darrera, sobretot quan es tracta d’una llengua com la nostra, considerada minoritària per la seva poca extensió geogràfica i pel fet que només sigui oficial a Andorra. Però el que costa entendre és que només es demani a una part de la població, i no a tota. En efecte, si comparem el treballador que interactua directament amb els clients parlant en una altra llengua que el català i el creador de continguts digitals resident al país que publica per les seves xarxes que som una puta dictadura (perdoneu la paraula), em demano quin dels dos malmet més la imatge del país i de la nostra llengua. Quan es tracta de temes cabdals com aquest, que impliquen, en cas que no s’actuï, la possible desaparició d’una llengua, no es poden fer diferències entre classes socials de residents (per no dir entre pobres i rics), ja que no beneficia de cap manera l’objectiu inicial. Si una persona decideix instal·lar-se a Andorra per les oportunitats que aquest país li aporta cal que s’integri mitjançant el coneixement de la llengua i de la cultura andorrana, sense diferenciar que hagi vingut per tenir un sou fix a final de mes que li permeti viure més o menys amb dignitat o per pagar menys impostos en el seu país.