La nostra privacitat

Onze del matí d’un divendres i demà festa. Setmana satisfactòria però feixuga. Surt d’una feina i va cap a l’altra. No sap si caminar o agafar el bus. Aquesta setmana se n’ha fet un tip, de bus, amunt i bus avall. Sent a la ràdio les queixes dels usuaris del transport públic a Barcelona i com una tertuliana respon que el transport públic és, en el millor dels casos, un 40% deficitari, la mitjana és del 60%. Aquí ho és del tot, és un servei públic gratuït. Punt positiu als nostres governants. La tertuliana continua dient que el transport públic és un servei obligat perquè hi ha gent que no té cotxe i necessita traslladar-se per anar a treballar, a comprar… Ja passa a mig camí d’on ha d’anar i decideix continuar a peu. No hi ha gaire moviment pel carrer principal, és hora de feina i època fluixa per al sector turístic, que espera el proper festiu dels països veïns. Es creua amb un polític conegut que parla, braç allargat, amb el mòbil que li fa pensar en un amic seu que sempre feia videotrucades i que obligava tothom del seu voltant, volguessis o no, a sentir les seves converses. Deia que les ones del mòbil feien no sé què al cervell, que era molt perillós. Fa com la majoria i pensa quin horari de feina fan els polítics i llavors recorda que també ho podem pensar d’ell, de fet, es troba algú que li pregunta, que no treballes avui? L’endemà, ja entén la imatge de personatge conegut fent videotrucada quan veu la notícia als diaris. Frena el sentiment d’enveja en veure com ballen xifres de diners molt lluny del seu abast i intenta entendre de què va la cosa i no caure en el populisme ni en la demagògia d’uns i altres. En treu una mica l’entrellat, però li continua mancant informació i pensa que ja ho decidiran als tribunals. El que sí que li fa posar les mans al cap és que un organisme públic faciliti dades personals a un estrany, sigui conegut o no. I ell que pensava que només havia de vigilar amb els virus informàtics en forma de hacker.