Desigualtats socials

Una de les conseqüències més negatives del neoliberalisme, en realitat ultraintervencionisme de classe, ha estat el brutal augment de les desigualtats. De renda i de riquesa. A tots els països, fins i tot en aquells que han aconseguit reduir els nivells de pobresa. En les darreres dècades, el desequilibri de poder entre uns capitals globals i unes societats i unes institucions locals ha generat un augment de la desigualtat en la distribució primària de la renda, amb una reducció significativa del pes dels salaris en benefici del capital. En aquest context, el capitalisme ha assolit el seu somni humit, treballadors empobrits que són alhora consumidors actius. La clau d’aquesta alquímia ja la coneixem perquè la patim. L’endeutament de les famílies per poder accedir a béns bàsics com ara l’habitatge. I l’endeutament dels estats, esquilats pels processos de privatització i de fiscalització, fet que minva el seu poder polític en benefici dels mercats de capitals. Aquest és el model que va saltar pels aires amb la gran recessió del 2008, sense que fins ara aparegui a l’horitzó una alternativa.

Al contrari, ens ha deixat greus efectes col·laterals en forma de més desigualtat. Especialment a Espanya, el país de la UE on més ha crescut, entre altres coses per la devaluació salarial i reducció de prestacions imposada pel govern Rajoy. Tot i que les polítiques del govern de coalició –pujada del salari mínim i reforma laboral, entre d’altres– han aconseguit revertir la tendència, el mar de fons de la desigualtat continua molt brau. Un creixement econòmic més baix, impactes regressius en l’accés a la salut, educació i habitatge. També democràtics en forma de desigualtat política i desafecció. Constaten, a més, que la cronificació de la desigualtat comporta la transmissió intergeneracional de la pobresa. Tot i les greus conseqüències, la desigualtat ha estat absent fins fa poc de l’agenda política. Una prova més de l’hegemonia ideològica del neoliberalisme que justifica la desigualtat com a necessària per al creixement econòmic, alhora que defensa a ultrança la propietat com un dret absolut, sense límits ni funció social. Tot, endolcit pel placebo de la meritocràcia que ha esdevingut el principal legitimador ideològic de la desigualtat.