Descongelació vírica

Fa un parell de setmanes ja plantejàvem com cauria la qüestió de l’increment salarial i la descongelació dels lloguers en el marc d’una precampanya electoral que es preveu, un cop més, complexa i centrada en qüestions més de caire nacional que comunal. La decisió de descongelar els lloguers respon a l’evidència que el sector immobiliari necessitava una descongelació de les mesures per tal de garantir una sostenibilitat del mateix mercat. Alhora, la revalorització excessiva dels salaris podia provocar un increment de la inflació, la qual torna a mostrar símptomes d’anar a l’alça perquè l’oferta segueix sense atrapar la demanda.

Aquestes són, però, reflexions que es fan des d’un punt de vista teòric i que vetlla per un sector empresarial que, si bé ha dut a terme inversions importants i tenen tot el dret del món a voler que aquestes inversions siguin rendibles, ha gaudit de moments de gran esplendor –i encara avui els viu– al llarg dels darrers anys. Cal tenir en compte que el mercat laboral es troba en una tensió impossible d’assumir perquè l’accés a un habitatge és una quimera.

Començo a pensar que el sector immobiliari i la resta de sectors s’haurien d’asseure a una taula, una espècie de Consell Econòmic i Social, i entendre’s, perquè només entenent que certs rendiments són inacceptables es podrà trobar una solució a la qüestió de l’habitatge. Amb un element tan essencial com és un sostre no es pot fer tot el negoci del món. No entrem ja en la qüestió d’elements com que es demanin tres, quatre o fins a cinc mesos de fiança –situació viscuda en la pròpia pell– o que no es compleixin els contractes marcats, sinó que és una qüestió d’entendre que les empreses del país no es poden permetre el luxe d’esperar que un treballador trobi un propietari amb ales d’àngel de la guarda per aconseguir que es quedi al Principat.