Què esperem per actuar? (I)

Resulta difícil, en el context de crisi en el qual estem immersos, desitjar una altra cosa que el fet de viure amb dignitat, sense por de quedar-se sense sostre, o de tenir entrades econòmiques suficients per poder arribar a final de mes. Peròels darrers anuncis de Govern en matèria d’habitatge no van en aquest sentit, tot el contrari. El fet de poder augmentar els lloguers dels contractes prorrogats per sobre de l’IPC mostra clarament que els nostres governants no saben com sortir-se del gran embolic que han generat en part ells mateixos. En efecte, el problema que tenim actualment amb l’habitatge no es pot justificar només amb la crisi, l’augment dels materials de construcció o la guerra a Ucraïna. Una part important d’aquest problema tambéprové del fet que s’hagi deixat la porta de casa oberta a especuladors immobiliaris, que han multiplicat aquests darrers anys promocions faraòniques fora de l’abast del simple ciutadà, que s’hagi deixat créixer sense control una inversió estrangera cada vegada més important o que s’hagi facilitat l’entrada al país de col·lectius que tenien com a únic afany pagar menys impostos en el seu país de procedència (i que no tenien cap problema a comprar o llogar un habitatge a qualsevol preu). I davant d’una problemàtica cada vegada més important, amb escassetat de pisos de lloguer i preus de compra o d’arrendament indecents, fa la sensació que els nostres governants no saben quines solucions aportar, i llavors improvisen: congelació, descongelació, declaracions força desafortunades de diferents polítics que caldrà preveure en el futur que una part de la població pugui viure fora de les fronteres, fre provisional a la inversió estrangera, enduriment dels permisos de construcció, etcètera. I nosaltres, els ciutadans, què esperem per actuar? Sé que no som un país reconegut per tenir una ciutadania reivindicativa, però potser ha arribat el moment de fer sentir la nostra veu.