Morts, patiment i guerres

Per desgràcia, cada vegada més persones arreu del món parlen, opinen i debaten en contra de les guerres. Així com la pesta fa pudor i la fam genera fam, els conflictes bèl·lics, a més, ens endinsen en una indústria temerària i una màquina de fabricar ruïnes humanes. Això em fa pensar si realment els éssers humans a través de la història i les guerres passades hem après alguna cosa o n’hem tret alguna conclusió?

Fa uns dies, la poeta de 92 anys Edith Bruck, deportada a Auschwitz amb 13 anys, feia unes declaracions al diari El País tot recordant, com si encara el tingués al davant, l’horror, les humiliacions, les calamitats i l’odi que va viure als camps de concentració i extermini tot evocant també el perdó amb la mateixa vivesa a aquells cinc feixistes hongaresos amb el mateix uniforme que els seus botxins als quals va amagar a casa seva per salvar-los de la presó, o el rosegó de pa i les unces de xocolata que va compartir amb un grup de nazis famolencs després de l’alliberament. Edith Bruck va dir: “Em quedo atònita davant del pla ofuscat i fred de Hamas, només he vist coses similars durant el nazisme.” I va remarcar que la venjança i la revenja no serveixen de res.

Les guerres només serveixen per causar morts i desolació, crear angoixa i amargor en els éssers humans afectant la salut física, mental i social de la població que la pateix, a més d’una degradació i humiliació humana sense límits, com poden ser les violacions físiques a dones i nenes, a més del patiment dels més vulnerables com les persones grans, les nenes i els nens, i les persones amb discapacitat, a més de sobrepassar tots els límits de la immoralitat i vulneracions dels drets humans.

Si la mediació, la conciliació i la negociació són les principals estratègies, segons els experts, de què disposa la diplomàcia per evitar les guerres, o alguna cosa no s’està fent bé o quelcom se’ns escapa de les mans, senyors negociadors i caps pensants.