Bel·ligerància dels absents

A l’escenari àlgid del conflicte, on l’acer de les bales troba l’últim xiuxiueig dels joves destinats a caure, ressona amb inusitada amargor la reflexió de Paul Valéry: “La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien, es maten entre si, basant-se en decisions preses per vells que es coneixen i s’odien, però no es maten.” En els camps de batalla de Rússia-Ucraïna, Gaza-Israel, i Armènia-Azerbaidjan, s’inscriu aquest pensament, pesarós, dels qui, amb cada tret, no només enderroquen un cos, sinó que desplomen futurs, somnis, amor i possibilitats.

La dialèctica bel·ligerant subjacent a aquestes confrontacions s’entrellaça amb les manipulacions de líders que, parapetats després de la seguretat dels seus escriptoris i càrrecs, decreten la mort en camps allunyats de la seva percepció immediata. Són els vells als quals Valéry al·ludeix, projectant des de les cadires les ombres que enfosqueixen la terra d’aquells que, sense rancúnia entre si, són compel·lits a enfrontar-se.

A cada míssil llançat a la frontera d’Ucraïna, a cada bala creuant els aires a Gaza, i a cada vida cenyida al caucas Nagorno-Karabakh, s’esfuma la possibilitat del diàleg i la construcció conjunta de futurs pacífics. Cada trinxera cavada és un abisme que ens allunya de la possibilitat de veure en l’altre un reflex de la nostra humanitat, un potencial aliat en la construcció d’un món més just i amable.

És imperatiu revisar i reflexionar sobre les paraules de Valéry i instar que les decisions que ens condueixen a la guerra no es prenguin en gabinets distants, sinó en espais comuns on la humanitat compartida sigui l’única bandera. On els qui decideixen sobre la guerra estiguin tan exposats als seus horrors i conseqüències com aquells a qui envien a lluitar. Només llavors, potser, els vells que decideixen sobre els conflictes pensaran dues vegades abans de sembrar els camps del món amb les llavors de la desolació i la mort.