By the other team

Fa ben pocs dies que els mitjans de comunicació ens crivellen amb imatges, sense filtre, de l’horror en el conflicte bèl·lic entre Israel i Hamàs, imatges que se’ns superposen a les que fa quatre dies veiem a Ucraïna i no fa pas gaire, ens arribaven des de Síria. Malgrat tot, la nostra vida continua, qui sap si tanta incivilitat ens ha tornat la pell menys fina. No fa pas gaire tampoc, es va haver de crear l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats, l’ACNUR, arran de la crisi humanitària que va desencadenar la Segona Guerra Mundial, la de cues de famílies buscant refugi i que també van arribar a Andorra com en deixa testimoni l’exposició de Cal Pal a La Cortinada i que de fet, vol ser un homenatge a totes aquelles persones que escapaven de la barbàrie de la guerra, per salvar la vida, com els més de 100 milions de refugiats i desplaçats que actualment fugen dels conflictes armats o les persecucions. I ara no és qüestió de provocar l’emoció fàcil, com les imatges que ens aclaparen, ni demanar la solidaritat de la societat, que ja ho és, en la mesura que pot. Tot i que sabem, en el fons, que l’ajuda humanitària és només com els tractaments pal·liatius davant una malaltia que no té cura i que l’única solució és acabar amb les guerres, que són les que generen la infàmia dels refugiats que no són tractats com a persones sinó com gairebé delinqüents. I mentrestant els governs que gasten xifres astronòmiques en armament i que guanyen xifres astronòmiques amb el seu comerç, es dediquen a parlamentar i dir que s’ha de conscienciar a la població mentre la ONU rebutja resolucions per establir “pauses humanitàries” i condemnar els atacs tant contra la població palestina com la israeliana o altres que viatgen al moll del conflicte per acabar declarant que els atacs com els de l’hospital de Gaza “appears to have been done by the other team” com si d’una competició esportiva es tractés, malgrat els jugadors malviuen en campaments indignes.