Personatges (XXX)

El que va ser president del Tribunal Suprem anglès, Lord Hewart, va expressar en una sentència el que després ha estat un principi bàsic del que ha de ser la justícia. Efectivament, ell va escriure que no únicament s’ha de fer justícia, sinó que s’ha de demostrar que es du a terme. Dit altrament, l’aparença d’imparcialitat és tan important com la imparcialitat mateixa.

Aquesta reflexió ve a tomb arran de les reiterades informacions relatives a nomenaments d’excàrrecs de l’Administració com a dirigents del poder judicial o, fins i tot, com a magistrats del Tribunal Constitucional de qualsevol país del nostre entorn. Sense dubtar de l’honorabilitat de ningú, el que sembla evident és que, a ulls de molts ciutadans, la sensació serà que aquella persona o persones designades podrien afavorir amb les seves decisions qui els va nomenar.

Un exemple molt clar del que intento explicar és quan, abans que es dicti una sentència, els mitjans d’informació ja especulen amb el resultat de la votació si es tracta d’un òrgan col·legiat. Sense anar més lluny, al Tribunal Constitucional espanyol es repeteixen una vegada i una altra els mateixos resultats a l’hora de deliberar i dictar sentència: 7 a 4. No cal dir que aquesta divisió es correspon estrictament amb el criteri del partit polític que va nomenar cada magistrat. És cert que es pot argumentar que cadascun dels jutges decideix segons el seu parer i, per tant, és imparcial, però també és lícit preguntar-se si l’aparença d’imparcialitat a la qual feia referència a l’inici d’aquest article queda o no compromesa en aquests casos. La conseqüència de no semblarimparcial és devastadora perquè els ciutadans perden la confiança en el sistema judicial.

Per tant, el que és transcendent és el fet jutjat i no qui són els litigants. Per això, la imatge que representa la judicatura des de fa segles és la de la deessa grega Themis portant els ulls embenats.