El viatge de la vida

Mai s’havia considerat el que se’n diu un progenitor tòxic. No era excessivament protector, tot i que amb els anys notava que es tornava més patidor, potser perquè els problemes eren més reals o perquè es feia gran. Encara menys era d’aquells progenitors narcisistes i vanitossos, tan tòxics com els protectors, que creuen que l’èxit del seus fills és gràcies a ells. Possiblement per això no va experimentar sensació de dolor i solitud, allò que en diuen la síndrome del niu buit, el primer cop que la seva filla va marxar de casa, tot i que la gent del seu voltant s’entossudia a recordar-li com de desemparat i fora de lloc se sentiria quan la seva filla aixecaria el vol. Sempre havia pensat que això de criar era una de les coses que podies fer a la vida però ni de bon tros l’única ni la que li’n donés sentit. Vage, que la síndrome del niu buit no la va pas notar i si s’havia de posar carrincló, sempre li havia agradat més allò que “hem d’ajudar als fills a pujar al vaixell personal i bufar les veles, ajudar-los a marxar del port”. Sigui com sigui, el sentiment del niu buit, en el seu cas concret, es va convertir en cert alliberament perquè deixava enrere l’aventura de la criança i la muntanya russa de l’adolescència. Recuperava la seva vida com a individu, encara que sense saber que no del tot, perquè o el port està massa a prop o el vaixell no els porta gaire lluny i sembla que el niu no s’acabi de buidar mai. Tot i saber que les relacions entre pares i fills sovint són complicades i plenes de sentiments com el ressentiment, la culpa, el rebuig, la queixa… perquè tots som humans, arriba un dia que el vol sembla més definitiu que els altres, i no per un destí més llunyà o per una aparença més permanent, sinó perquè t’adones que ja no formes part de les seves vides i t’agafa una gelosia irrefrenable de voler-los per a tu sol i fas un brot de fred de peus però agafes aire i bufes amb totes les teves forces les veles de la seva vida.