El mandat popular

El 21 de juny, el parlament suís elabora un document públic per valorar la situació de les relacions entre Suïssa i la UE i renovar les directrius negociadores suïsses amb Europa. Alhora, el Parlament Europeu el 4 d’octubre, a través d’una resolució, defineix les directius que la comissió europea ha de cercar negociant amb Suïssa. D’aquesta manera, una democràcia comença les negociacions internacionals. Els parlaments democràticament elegits deliberen i fixen els objectius que han de perseguir els Governs.

Andorra hauria de fer igual. El Consell hauria d’elaborar un mandat negociador que definís els objectius a negociar amb la UE. Un mandat del Consell, no de cap Grup Parlamentari. De manera periòdica, aquest mandat s’hauria de tornar a deliberar i a renovar. Els consellers s’haurien de reunir amb la diplomàcia andorrana, amb els actors econòmics i socials, amb experts internacionals per elaborar la guia de la posició negociadora. També, poden encomanar estudis del tipus que sigui.

Tanmateix, ara el Consell és un espectador. En realitat, l’executiu hauria de fer el que el seu nom indica, executar el que el parlament, representant de la sobirania i democràcia andorrana, decideix. Alhora, els consellers haurien de treballar lleialment amb tota la resta de consellers, sense partidismes, sense electoralisme i sense postureig públic. El debat ha de ser al Consell, no a les executives del partit, als titulars del diari o a l’Instagram.

Així, s’entenen les crítiques d’opacitat. Andorra va començar la darrera negociació amb la UE sense mandat popular i sense deliberació pública. Una cosa és definir democràticament amb claredat i transparència els objectius d’Andorra. Una altra és la discreció d’una negociació internacional.

Depenent de com prenguem les decisions, la negociació amb Europa pot millorar la nostra vida democràtica o pot esdevenir una mostra dramàtica d’inoperància de les institucions polítiques.