Un país esportiu

La setmana passada ens va deixar la mala sobtada notícia de l’adeu de Toni Martí Petit. Qui fou cap de Govern i que, més enllà de la seva tasca com a líder de l’executiu i peça fonamental per l’obertura econòmica del país, va ser un mandatari que va tenir una visió decisiva en moltes matèries que, avui en dia, són claus per al desenvolupament del territori.

Martí va veure en l’esport un element cabdal no tan sols per a l’exposició cap enfora, sinó també com un camp on el país podia trobar un punt de trobada per fomentar aquell concepte que, en més d’una ocasió, pot ser difícil de definir, com és el sentiment d’andorranitat. En altres paraules, el líder taronja va veure en l’esport –especialment en el bàsquet, però també en el futbol, l’esquí i en el rugbi– un espai on poder construir una identitat nacional. Tant és així que avui no ens estranya veure al pavelló de Govern una pancarta en la qual es pot llegir Aquí juga un país. No hi juga un equip, sinó tot un país.

De fet, són molts els exemples que podrien definir l’impacte que va tenir la visió estratègica del mandatari, ja que difícilment entendríem que Andorra seria un territori de neu si no hagués estat també per l’aposta de Martí per poder arribar a tenir el 2019 unes finals de la Copa del Món d’esquí. Avui no tindríem tampoc a tocar un Mundial sense tot aquell camí que es va iniciar en la seva primera legislatura.

Tampoc tindríem un Estadi Nacional o una Llei de l’esport que va permetre que les societats esportives esdevinguessin SAD i, en conseqüència, tinguéssim un segon equip a l’elit esportiu. Es pot estar d’acord o en desacord amb més d’una de les polítiques de Martí, però és inqüestionable el seu paper fonamental en l’aposta per l’esport com una eina de país.