El món en dues meitats

Quan, el proppassat 6 de novembre, va traspassar el conegut polític escaldenc Antoni Martí, no em trobava a les Valls. No em fou possible poder-lo acomiadar presencialment, acudint a la multitudinària cerimònia litúrgica que es dugué a terme a l’església de Sant Pere Màrtir d’Escaldes-Engordany dos dies després. Valguin, doncs, aquestes línies per fer-ho i donar el meu sincer condol a la família per un traspàs vingut, de ben segur, massa aviat, considerant la seva edat. Que Toni Martí i jo no formàvem part de la mateixa formació política, crec que és sabut de tothom qui ha seguit la política andorrana al llarg dels darrers vint o trenta anys. Que durant el temps que vam coincidir al Consell vam defensar molt sovint posicions diferents, no és cap secret de confessió. No obstant això, la nostra relació era cordial i compartíem amics que, de tant en tant, feien que coincidíssim en reunions que poc tenien a veure amb la política, tot i que, rara era la vegada que no n’acabéssim parlant. Quan ell va iniciar el seu primer mandat de Cap de Govern, jo acabava de deixar la política activa després de trenta anys seguits. Tanmateix, per la via interposada de Gilbert Saboya, ministre d’Afers Exteriors del moment, em va proposar la representació de l’Estat al Consell d’Europa: a Andorra li corresponia assegurar-ne la presidència i no només no disposava d’ambaixador resident a Estrasburg, sinó que el més calent era a l’aigüera. Ens vam posar d’acord per mirar de tirar endavant, de la millor manera possible i al mínim cost, la primera presidència andorrana del Consell d’Europa. He de reconèixer que, contràriament al que havia passat durant els anys que havíem estat al Consell General junts, la nostra col·laboració mentre vaig ser a Alsàcia va ser de bona sintonia –que no vol pas dir sense discussions ni concessions de part i d’altra– però, sobretot, va ser reeixida. Deu anys després, encara se’n recull fruit.