Tic-tac

Temps de promeses i bons propòsits, i no precisament perquè estem entrant de ple a la màgia del Nadal, sinó perquè únicament resten deu dies per a les eleccions comunals d’Andorra. Els telèfons treuen fum i els somriures estan a l’ordre del dia. En definitiva, xàfec de bones intencions que, aquest any, són una mica més complicades, ja que estan marcades per la crisi de l’habitatge. Per la situació actual, el que més i el que menys, es fixarà ben segur en les propostes dels diferents candidats al respecte. “El deute públic, tant se me’n fot, però a veure qui m’arregla a mi això del meu pis...” És una frase que he sentit en repetides ocasions aquests dies. Tot i ser un problema general i global (no únicament d’Andorra), sembla que el nostre vot depèn que ens arreglin els nostres problemes personals. Jo, contràriament, em nego a votar una persona la finalitat de la qual sigui arreglar el meu problema per tal de tenir un vot. Odio el bescanvi en època d’eleccions. El meu representant comunal no ha de ser un polític professional, que fa de la política la seva professió i suport econòmic de la seva família. A mi el que m’interessa són els bons gestors, les bones persones, persones honrades que vetllin per l’interès general. I no precisament perquè tingui un pis de propietat i no m’afecti el problema de l’habitatge, ja que visc de lloguer. És cert que actualment, per sort, els polítics cada vegada necessiten menys somriure, però més accions per governar... Sobretot s’han de tenir en compte les accions i projectes que es realitzen fora de la campanya electoral. Des del meu punt de vista hem de fer una anàlisi retroactiva del que s’ha aportat a la parròquia i els projectes que han estat ja aprovats, sense el rellotge del compte enrere. I sobretot pel bé de la parròquia, i no que em solucionin un problema. Hem de fugir de personalismes i ser capaços d’analitzar en funció del bé comú o interès general, que, al cap i a la fi, és el que farà que el país progressi.