Ja és aquí!

Té un punt divertit que l’acord amb la Unió Europea hagi arribat a les portes de Nadal. Un document que es negocia des de fa nou anys i que ara, per fi, es posarà sobre la taula, a escrutini de totes les parts i sotmès a votació pel poble.

Si fins ara l’executiu havia posat cura a intentar explicar què estava negociant, ara haurà de fer-ho en aterrar un projecte que, si bé no hi ha cap dubte que serà decisiu per al futur desenvolupament del país, encara ningú té clar del tot quins són els beneficis que atorgarà al Principat. A l’electorat –i en especial a la ciutadania, dos òrgans força diferents en aquest país– se li fa molt difícil d’entendre què vol dir poder accedir a un mercat tan gran com l’europeu.

Per contra, les pors que desprèn aquest text –en la majoria d’ocasions infundades– són molt tangibles i fàcils de veure: immigració irregular, major competència, pèrdua de sobirania… Així, el Govern té la tasca ara de fer entendre, en primer lloc, per què és imprescindible aquest acord, quins són els seus beneficis, per què Andorra no pot donar l’esquena a la Unió i, també, com la tasca negociadora que s’ha dut a terme ha servit per preservar les especificitats.

Sigui com sigui, és important que d’ara endavant la ciutadania –i també l’electorat– dugui a terme una anàlisi de la situació des de la taula dels nens grans. És a dir, aquella que deixa de banda les coses del dia a dia, que no pensa en una mirada en les petites discussions que, tot i ser importants, són insignificants en el global. Qualsevol temps passat no és millor. Per molt que la nostàlgia ens faci creure que si no toquem res, Heràclit ja ens va dir fa molt de temps que el canvi és inevitable. No tocar res i intentar viure del que ha donat de menjar els darrers cinquanta anys ja no serveix i, per això, cal assumir la nova realitat i fer els màxims esforços per sortir més ben parats de la nova situació.