L'alternativa

Hi ha una nova realitat en l’escenari polític del país. Parlava fa unes setmanes sobre la necessitat de Concòrdia de trobar un punt d’equilibri entre mantenir la seva essència i separar-se d’altres marques que han aspirat a ser l’alternativa a Demòcrates i intentar trobar fórmules guanyadores –quelcom que és impossible d’aconseguir si no s’assoleixen acords a les eleccions comunals.

És una realitat com un piano de cua que fer lectures nacionals d’uns comicis parroquials no sempre funciona, per això intentar sumar els vots de totes les candidatures contra DA i les de la formació taronja no em sembla un gran encert. Tanmateix, els propers comicis aniran, per força, sobre si existeix una alternativa a DA guanyadora. No importaran gaire les propostes, sinó si realment hi ha la sensació entre l’electorat que es pot trencar amb el que hi ha fins ara –sigui més o menys encertat.

Aquest dibuix em deixa davant la idea clara que l’etiqueta de l’alternativa només pot ser atribuïda a un partit i, veient la força demostrada, és una evidència que aquesta serà per a Concòrdia. Així doncs, em pregunto en quina posició queda el PS en aquest escenari i quina capacitat tindrà la formació històrica per obtenir rèdit del comú de la capital.

En qualsevol cas, el que és una evidència és que d’ara endavant Concòrdia, si vol ser l’alternativa, només ha de tenir un objectiu: allunyar-se al màxim de DA alhora que es manté a la dreta del PS. Ser diferents als de sempre, però més realistes que els que tenen a l’esquerra. Els d’Escalé no han de caure en el no a tot, ni a aprofitar les ocasions, com podria ser el referèndum de la UE, per intentar assaltar el Govern.

Perquè aquesta és precisament la gràcia de la democràcia d’avui en dia, la que va a velocitat de tuit, haver de fer càlculs quasi cada dia sense oblidar que, al cap i a la fi, el que s’ha de fer és governar un país perquè els que hi resideixen hi puguin viure mínimament bé.