Model de país

Actualment, tenim un model de país, fruit de les polítiques públiques que s’han aplicat aquestes darreres dècades, que em sembla que no està gens compartit per la majoria de la ciutadania andorrana. En efecte, volem un país en el qual els més rics ho són cada vegada més mentre la població s’empobreix i té dificultats importants per subvenir a les seves necessitats més bàsiques? Volem un país on les futures generacions no podran accedir a la propietat i que atrau inversors estrangers o persones amb un molt alt poder adquisitiu sense cap mena de limitació (o restriccions tardanes i minses, com les que entraran en vigor ara)? O volem un país en el qual hi ha cada vegada més problemes relacionats amb la delinqüència, les drogues, els furts, robatoris i altres temes relacionats amb la inseguretat ciutadana? I només són uns quants exemples, ja que en podria enumerar nombrosos més, però l’espai que el Diari m’acorda per a aquesta columna no seria suficient. Sembla estrany, ja que si una gran majoria de la ciutadania rebutja el model de país que tenim actualment costa entendre que siguin sempre els mateixos qui ens governin des de fa ja més de 12 anys, però seria entrar en el tema d’un altre article, ja que caldria parlar del nostre sistema electoral i de qüestions de representativitat i de proporcionalitat. Cal trobar urgentment un equilibri entre el model que tenim actualmenti un de més social, just i equitatiu; un model que permeti als ciutadans del Principat viure amb dignitat i sense por a com afrontar el futur. Però buscar aquest equilibri serà una tasca dura i llarga, ja que implicarà oposar-se a interessos econòmics superiors i un model de país molt arrelat i que admet poca flexibilitat. Hem de confiar en les noves generacions de polítics, que han viscut en primera línia les dificultats que acabo d’enumerar i no han conegut res més per revertir aquesta situació desastrosa.