Educar la intel·ligència emocional

En un món on l’èxit i el benestar depenen cada cop més de la comprensió i la gestió de les nostres emocions, sorgeix una pregunta ineludible: per què la intel·ligència emocional no s’ha integrat plenament en els sistemes educatius com una assignatura obligatòria?

La intel·ligència emocional, terme popularitzat per Daniel Goleman als anys noranta, es refereix a la capacitat per reconèixer, entendre i manejar les nostres pròpies emocions, així com les dels altres. Al llarg dels anys, nombrosos estudis han demostrat la seva importància no només en l’àmbit personal i les relacions interpersonals, sinó també en el món laboral. L’empatia, l’autoconsciència, l’autogestió, les habilitats socials i la motivació són competències essencials en el teixit empresarial, la convivència familiar i les amistats.

Tot i això, malgrat la seva reconeguda importància, l’educació formal continua centrada en habilitats cognitives i coneixements específics, relegant el desenvolupament emocional i social a un segon pla. Aquest enfocament tradicional ha creat una bretxa educativa en què els individus sovint no tenen les eines necessàries per navegar en un món cada cop més complex i emocionalment demandant.

Incorporar la intel·ligència emocional als currículums escolars no només prepararia els estudiants per enfrontar desafiaments professionals i personals, sinó que també fomentaria una societat més empàtica i conscient. Estudis han demostrat que l’educació emocional pot millorar el benestar dels estudiants, reduir la violència i l’assetjament escolar i augmentar-ne el rendiment acadèmic.

La resistència al canvi és un factor clau en la lentitud per adoptar aquesta assignatura. Canviar els currículums educatius requereix temps, recursos i una reforma estructural. A més, hi ha d’haver un desafiament en la capacitació d’educadors per ensenyar aquestes habilitats, que sovint són més abstractes i subjectives que les àrees tradicionals d’estudi.