Amb o sense tractor

Recordo una conversa sobre política amb un amic que em pregunta: “I quin mal hi ha que Vox governi a Espanya?”, automàticament jo li demano si s’ha llegit el programa electoral de Vox, i després d’uns segons d’incertesa, em respon: “No! I tu?”, jo sí, per això sé que no els votaria. El fill adolescent d’una amiga se’n va a passar uns dies amb els seus tiets i quan torna arriba amb la bandereta al canell i dient, tot orgullós, que es farà del partit del tiet. La meva amiga, sa mare, li diu que no el voldran: “Tu no en saps, de política, mare!”. “No et voldran perquè ets fill de pares separats i gai, i a més, el teu millor amic és immigrant”. Aquestes situacions no són pas dades que puguis incloure en un estudi seriós sobre sociopolítica, però el que sí que diuen les estadístiques és que el creixement dels partits d’extrema dreta va començar a la dècada dels anys vuitanta i, arran de l’inici de la crisi econòmica de 2008 a Europa, han anat guanyant posicions. N’hi ha que parlen del feixisme del segle XXI, que ara potser ens sembla exagerat, però quan recordes els discursos sobre immigració de Georgia Meloni o d’Alternativa per Alemanya o la nova proposta de llei contra l’avortament amb penes de presó de Milei no veiem tan lluny els discursos contra els drets humans, el feminisme, la immigració o la diversitat cultural, social o religiosa que va caracteritzar el feixisme del segle passat. Diuen que els motius són els pactes dels partits de centredreta amb l’extrema dreta i els discursos populistes amb la paraula llibertat a la boca que fa que molts, envoltats d’insatisfacció, es creguin el que els prometen i no es molestin a, com a mínim, llegir el programa electoral. I tampoc ens adonem que aquesta nova extrema dreta ha incorporat una acceptació de les regles del joc de la democràcia i així poder fer efectives les seves demandes guanyant les eleccions. Els que potser obliden aquests partits és que també sabem sortir al carrer, amb o sense tractor.