Ja no fas falta

Ho sentim. Però després dels teus trenta anys a l’empresa ara ja ens fas nosa. Estàs de més... Preferim gent jove, tot i que no conegui els clients, ni les seves històries, ni l’empresa, i de vegades ni tan sols el nostre país i la nostra llengua, però el nou o la nova cobrarà un salari inferior al teu. Tot s’hi val.

De vegades t’ofereixen un altre lloc a l’empresa amb altres condicions que consideraràs indignants i que vindrien a ser com el lloc on van els elefants a morir. Feines que et suposarien patir pel fet d’haver d’anar a treballar. Per a l’empresa ets un número, una despesa, una nòmina mensual que ja no surt a compte. Has deixat de ser un actiu a ser un passiu, no tens potencial, no fas falta, ets substituïble.

Per sort no és la regla general, però per la meva professió veig casos cada dia, i és realment molt trist sentir aquestes històries cada dia, i no poder donar-hi cap mena de solució. No tot són els diners. Sí, és cert que et paguen el que marca la llei, i que l’empresa marca un acomiadament no causal -no és culpa teva-, però no podem oblidar que la normativa laboral estableix un màxim d’indemnització, 365 dies de compensació econòmica, i realment quan tens certa edat amb poques perspectives laborals el cop és molt dur.

Aquest panorama suggereix una discriminació d’edat que s’agreujarà encara més si continuem ampliant l’edat de jubilació. A l’entorn laboral modern, l’edat es considera una potencial barrera per a l’adquisició de nous coneixements i un obstacle per a l’adaptabilitat i flexibilitat. Cal, sens dubte, preveure mesures d’actuació davant la més que probable ampliació de l’edat de jubilació.

O bé oferint programes d’ajut, formació i reinserció al panorama laboral a certes edats, o bé augmentant el límit de compensació econòmica per tal que no sigui tan fàcil acomiadar una persona que porta tota la vida en una empresa.