Urbanisme i muntanya

L’urbanisme va més enllà d’un expert que ordena el creixement al voltant d’un nucli urbà que té connexió a l’aigua, a la llum o a la carretera. L’urbanisme ha de conjugar la preservació dels valors paisatgístics, culturals i ambientals amb les activitats econòmiques, segons els límits de recursos disponibles.

El Pirineu s’ha desenvolupat històricament amb cases pairals i petits nuclis rurals disseminats pel territori combinat amb molt terreny comunal. A Espanya, l’aplicació d’una visió d’urbanisme burocràtic de ciutat, del tipus “corona de xalets”, sense tenir en compte el territori, ha promogut que bona part del ric patrimoni cultural dels petits pobles del Pirineu estigui en ruïnes i ha fomentat l’empobriment i el despoblament.

Que els propietaris es puguin fer càrrec del patrimoni cultural i natural hauria de ser una de les bases de l’urbanisme. Encara que hem patit excessos i molts propietaris han especulat, mantenir el valor dels terrenys privats (gràcies al fet que tenen la consideració d’edificables) és un element cabdal de moltes famílies andorranes per mantenir bordes, cases pairals, explotacions agràries tradicionals i fins i tot pisos de lloguer a preu assequible. Ara seria molt injust que algunes d’aquestes famílies perdessin el valor del patrimoni.

En lloc d’eliminar terreny edificable, la solució per frenar l’excés de construcció, penso que passa per una estratègia global de país a partir de tres actuacions. Primer, l’establiment de quotes generals de llicències permeses anualment, cada any només es podrien construir un determinat nombre d’habitatges segons el seu ús. Segon, per preservar el paisatge caldrien uns criteris globals estètics i tècnics de com hem de construir. Tercer, per als terrenys més allunyats, més que treure l’edificabilitat a zero, evitaria d’establir talls rígids entre zona edificable i zona no edificable, proposaria zones de transició entre la zona urbana i la muntanya comunal que permetin diversos usos i edificacions.