Un canvi no ho fa tot

L’anunci dels 37 nous pisos de Borda Nova són un granet més de sorra en la qüestió de la problemàtica de l’habitatge. És evident, però, que com va dir la ministra Conxita Marsol es va tard en aquesta qüestió. També és cert, però, que en un país en el qual històricament la intervenció de l’Estat ha brillat per la seva absència no ha de suposar una sorpresa que avui es pateixin situacions com aquestes.

De totes maneres, que d’aquí a dos anys Andorra compti amb 300 pisos a preu assequible és una bona notícia. Així i tot, aquesta no és una solució a una qüestió que és més de curt termini que mai i, per tant, esperar que es construeixi un nombre suficient d’habitatges a preus reduïts tot esperant que aquests apliquin una pressió suficient al mercat perquè la tendència alcista es reverteixi és massa optimista. Un executiu que vol evitar aplicar una major pressió fiscal a la ciutadania no pot pretendre alhora convertir-se en promotor mobiliari.

És evident, doncs, que la mesura no tindrà un efecte a curt termini i que, per tant, el Govern ha de seguir buscant fórmules molt més directes per fer que venir a treballar i viure a Andorra sigui factible. Si el Govern entén que cal ampliar l’oferta, per equilibrar-la a la demanda; si el Govern no vol intervenir el mercat de forma directa limitant els preus per zones, el que sí que hauria de fer és potenciar que els pisos que es construeixin d’ara en un futur siguin per a famílies de classe mitjana i no grans pisos a preus de mercat impossibles per a la gran majoria de la població del país. Per tant, si es vol seguir permetent fer negoci amb un element tan essencial com és l’habitatge –un sector importantíssim encara en l’economia del Principat–, almenys que sigui per permetre que aquells que aterren al país per treballar puguin accedir a un habitatge de lloguer digne. Per cert, també faríem bé tots plegats de recordar que, potser, els comuns també podrien fer alguna cosa en tot això de l’habitatge.