Les set claus
El pare o la mare
Ara que França ha inclòs la “llibertat” a poder avortar en la seva Constitució em pregunto com encaixa un Copríncep francès en un Estat en el qual avortar estigui penat. La decisió de l’Estat francès xoca de ple amb la realitat andorrana, on l’equilibri per mantenir dins del Coprincipat l’Església és cada cop més complex.
Segurament no s’entendria tampoc un Copríncep francès en un estat en el qual l’avortament, tot i no estar penat, no sigui possible. Queda clar, doncs, que la qüestió de la interrupció voluntària de l’embaràs és el gran cavall de batalla i la bomba de rellotgeria per a una figura que, si bé ha donat importants beneficis al Principat, és molt difícil que es pugui mantenir molt més en el temps. En primer lloc, perquè les generacions més joves s’identifiquen cada cop menys amb la doctrina catòlica. En segon, perquè els beneficis directes que aporta aquesta relació –una relació de preferència amb Espanya i Andorra– cada cop són més difícils d’obtenir perquè els dos països veïns han de tenir en compte d’altres estructures supranacionals com seria la Unió Europea.
Faria bé Andorra de buscar un pla b a la figura del Coprincipat –entesa com aquella eina que, més enllà de l’aspecte històric, ha de servir per donar pes al país davant estats molt més grans– per mantenir aquest tracte de favor. De fet, la pregunta és força senzilla: en un hipotètic cas en el qual es produís un xoc entre els interessos del Copríncep francès i el Copríncep episcopal, amb qui s’hauria de quedar Andorra? Amb el que ens pot ajudar a millorar les carreteres? O amb el que ens genera un anacronisme constant? Amb el que ens farà una línia elèctrica? O amb el que ens posa limitacions a reclamacions socials cada cop més òbvies?
És una evidència que la figura del Coprincipat té un gran valor per a Andorra. És allò que li ha permès arribar fins aquí. Ningú pot negar, doncs, la importància d’aquesta unió summament estranya i que ha perdurat tant en el temps, però tampoc ningú pot negar que avui en dia la partida d’escacs es juga a Madrid, a l’Elisi o a Brussel·les, i és allà on Andorra ha de posar el peu, la mà i, a ser possible, el cap sencer.