El cap del carrer

Un altre cop allà mateix. On sempre i amb el problema de sempre. Seria el resum perfecte a la qüestió de l’Estadi Nacional que ahir va reunir de nou l’FC Andorra, el rugbi i la FAF a Govern. A pocs mesos perquè acabi el conveni –l’1 de juny– seguim amb el mateix panorama que fa temps. Ahir l’executiu va haver de sortir al pas i fer-se càrrec de la situació assumint que haurà de fer de mediador. Una mica com allò de l’increment del salari, quan treballadors i patronal seien a la taula per dir que no estaven d’acord i seguir tirant endavant.

Començo a tenir la sensació que hem oblidat que negociar vol dir cedir i, en conseqüència, vol dir renunciar a les posicions de màxim. Mireu, jo soc nascut el 1997, aquella generació a la qual li van dir que tot era possible i que no s’havia de renunciar a res, i em fa la sensació que avui en dia som els únics que hem entès que la vida adulta suposa, bàsicament, fer concessions. En tot cas, l’única solució possible a la qüestió del Nacional passa per dues casuístiques: la primera, saber si l’FC Andorra es mantindrà al futbol professional; la segona, què vol el VPC a canvi de quedar-se de forma temporal a Prada de Moles.

En tot cas, les posicions maximalistes són inviables en aquesta realitat tossuda que és que Andorra és un país petit i en el qual no calen 275 camps de rugbi o de futbol. Ho diu el president de l’FC Andorra, Ferran Vilaseca, i servidor, que ha gaudit més que ningú amb les victòries d’Itàlia en el darrer Sis Nacions: “No posar-nos d’acord seria del gènere idiota.”