Diners de futur

El camí fins a la Unió Europea passa, entre d’altres, per trobar solucions pràctiques a les problemàtiques del dia a dia. Ha deixat clar el Govern que l’acord d’associació no és un text màgic que soluciona els problemes dels lletjos i farà més forts els que no toquem el gimnàs. En tot cas, és una oportunitat de luxe per avançar en qüestions en què Andorra s’ha quedat ancorada en el passat.

Així mateix, els problemes del dia a dia seguiran sent cosa del Consell General i no pas de Brussel·les i, per això, la modificació de la Llei d’inversió estrangera és cabdal. En més d’una ocasió els tràmits que es demanen es basen a tenir un certificat o tenir un document concret i, en cap cas, es pregunta o s’exigeix als inversos –estrangers o nacionals– quina és la seva intenció. Quin és el valor afegit de la seva proposta? Què guanya Andorra i la seva economia? Són preguntes que no es fan o que, en tot cas, no són determinants per al procés de selecció.

La qüestió de la inversió estrangera no se soluciona amb un pagament a fons perdut de 50.000 euros, sinó que passa per un major control sobre la proposta i marcar uns requisits mínims d’innovació, sostenibilitat o d’altres elements cabdals en ple segle XXI a les inversions que es puguin dur a terme. Posar barreres econòmiques o burocràtiques no provoca una millora de l’economia andorrana, en tot cas, la limita.

El que procuro dir amb aquestes paraules és que es poden imposar mil i un requisits als residents, als nacionals o als estrangers que es basin a limitar el nombre de pisos que es poden tenir, el nombre d’accions a tenir en una empresa, en dipòsits astronòmics i això no impedirà que hi hagi especulació o propostes que taquin la imatge d’Andorra. Em pregunto: si una persona vol comprar 100 pisos i posar-los tots a preu assequible, què fem? O, per contra, i si n’hi ha una que només té un pis i posa un lloguer de 1.000 euros a un habitatge de trenta metres quadrats?