Vinícius, la pell color de vi

Per allò de socialitzar, decideix portar la nena a un partit de futbol. Li agrada l’ambient de prepartit, tota mena de gent, de totes les edats, tot plegat amb un aire festiu. Comença el partit i es queda esgarrifada de com, de cop i volta, tota aquella gent es transforma, i es converteix en una massa de boques gegantesques que escupen tota mena d’insults i crits contra els jugadors. Pateix un moment de xoc que li impedeix observar com ho percep la filla, fins al moment que sent com la padrina del seu cantó borda “negre de merda”. Reacciona, agafa la mà de la nena i la treu d’aquella barbàrie. Els seus amics li diuen que això és el futbol, que provi amb un partit de bàsquet que és diferent…, però decideix que si de cas la nena ja hi anirà de gran, que ja n’ha tingut prou. D’això ja en fa una colla d’anys, i pensa que ja no passa perquè tothom, o gairebé tothom, vam entendre que ser racista no estava bé, i és quan es va posar de moda allò de “jo no soc racista, però…”, que feia que poguéssim ser racistes sense semblar-ho, perquè després del “però…” venia el que realment pensàvem. Recordeu el “jo no soc racista, però no em casaria amb un negre”, i ja teníem el racisme normalitzat sense reconèixer el musell de la bèstia, i que aquesta actitud a desconfiar, a menysprear les persones que tenen característiques físiques, culturals diferents de les nostres, és racisme, un comportament bastant estès, comú a totes les societats que desgraciadament s’ha tornat banal perquè arriba i ningú se n’adona. No ens n’adonem fins que algú hi reacciona, quan una de les víctimes diu prou i posa una denúncia i aleshores comença el que passava en les primeres denúncies per agressió sexual, que els primers discursos anaven dirigits al que havia fet la víctima perquè li passés allò, o preguntes per què no ho havia denunciat abans, o si les llàgrimes eren de veritat, o si la seva reacció va ser l’adequada… I reconèixer que dir “mico de merda” és racisme.