Un escenari incert

Aquesta setmana s’ha encetat amb un aniversari, el primer any de l’inici d’una de les guerres més cruentes, pels gairebé 25 milions de persones que necessiten ajuda humanitària i els 18 milions que passen gana. Passar fam és una de les vergonyes més grans de la història de la humanitat; l’altra vergonya és que aquesta gana, majoritàriament, la provoquen les guerres que posem en marxa els humans. Es tracta de la guerra del Sudan, i pensem, “Ah! Aquesta queda molt lluny!”. Com quedava lluny la de Síria i, fins i tot, la d’Ucraïna, que també queda lluny. Arran de l’atac de l’Iran a Israel, les grans potències comencen a dir-hi la seva, i que si ens hem de protegir, i que si hem d’augmentar la inversió en armament… Ens fa la sensació que la guerra s’atansa, que ja no queda tan lluny, perquè ja se sap que de l’espiral d’acció-reacció entre dos països en pot resultar una guerra de conseqüències globals. És el mateix mecanisme que quan s’enceta una baralla entre dos i que acaba en una batalla campal, per allò que jo soc amic d’un o de l’altre. I és que les grans potències juguen a això perquè, com diu Carlos de Clausewitz, la guerra és un “veritable camaleó” que va canviant contínuament i adapta la seva aparença a les condicions sociopolítiques que l’envolten. I comença a planar pel nostre cap, hàgim viscut alguna guerra o no, aquell terme que ja existeix als manuals d’història anomenat “Tercera Guerra Mundial”, que fa referència a un hipotètic conflicte militar a gran escala i que plana sobre nosaltres des del 1945, quan va acabar la Segona. I la població civil, que som tots nosaltres, anem observant les fotos de premsa que fan tots els nostres representants quan acaben les cimeres en què s’ha de decidir cap a on tirem, mentre Netanyahu fa la seva i no escolta ni el seu amic Biden, ni cap dels altres, i contraataca. Per si de cas, us desitjo a tots un bon Sant Jordi, una bona excusa per celebrar l’amor i la cultura, que tanta falta ens fa.