No tenir ni cap ni centener

El surrealisme envolta la política catalana –i, de retruc, l’espanyola– de fa un mínim de sis anys. No hi ha ordre ni concert. Ja n’hi ha prou d’ésser a mans de quatre elements que s’hi han encabit sense tenir un bri de seny. Junts i ERC només volen mantenir una via embullada i entortolligada. Ens tracten de ninots. Deuen pensar que som un titella a les seves mans. L’esperpent frega el contingut d’una obra de teatre de l’absurd. El cap i el centener són els dos extrems de la troca, on l’últim la ferma perquè no s’enredi. Què pinten ací els tals Puigdemont i Comín fent literalment el borinot, al Parlament d’Estrasburg? A què dediquen el seu temps lliure? Mentrestant, el poble va de corcoll i ells fan la riota, sense solta ni volta. Aquests dos actors teatrals viuen dins la irracionalitat més incoherent. Amb la idea de destruir les convencions de la tècnica escènica, mostrant la buidor de la seva estratègia tragicòmica. És ací que em pregunto -de cara a les eleccions del 12 de maig- si estem esperant Godot o el Messies de Waterloo. Que en Gonzalo Boye, el seu tèrbol advocat, ens amenaci amb l’aparició fantasmagòrica del seu patrocinat per Catalunya no té cap ni peus. A què juguem? La partida de pòquer ordida i acceptada pel president Sánchez té rivets soterrats que se’ns volen amagar. Vendre’ns la jugada de l’amnistia com a remei final per a la convivència és una presa de pèl. Més encara quan l’hemeroteca telemàtica de YouTube contradiu frontalment tots els seus criteris. De veritat, tan sols n’hi ha una. Ja pot dir missa. Òbviament, els dos bàndols (Sánchez i Puigdemont) funcionen en clau de llurs pròpies trones. Amb lletra d’una llegendària cançó de La Trinca, “al poble, que el donin pel sac!” Els importa un rave. Tot esperant Godot és una obra de teatre de l’absurd, d’en Samuel Beckett en què els personatges esperen. Sense saber, tanmateix, qui ni per què. Així, entenc que es pot aplicar totalment a l’expresident català: un vividor de cap a peus. Algú havia de dir-ho! Com a cloenda, faig la meva travessa per als comics autonòmics de maig: Illa podria repetir la fórmula -Inesita Arrimadas, el desembre del 2017. Veig factible que guanyi, però no pas que pugui arribar a governar. Quin caos! Embolica que fa fort!