Recuperar la comunitat

La meva mare anava als grups dels dijous a Escaldes-Engordany i el meu pare anava als Cavallers de l’Orde de Sant Valentí i de la Carxofa Alquímica a Sant Julià. Eren grups informals en què les persones de tot origen social, nacionalitat i professió es reunien. Eren una mostra, entre moltes altres, de com la comunitat andorrana establia llaços entre les persones.

Encara que als anys noranta Andorra patia un fort problema d’habitatge, moltes famílies andorranes van actuar i van construir habitatges de lloguer. Bona part d’aquestes famílies són les que encara sostenen el país, llogant a preus per sota de mercat. Durant els aiguats dels vuitanta, totes les persones es van ajudar i es va reconstruir el país a molta velocitat.

Les primeres promocions turístiques d’Andorra a l’exterior eren de col·laboració pública i privada a través d’entitats com el Sindicat d’Iniciativa.

El problema de l’habitatge i del català tenen una font comuna: el debilitament comunitari d’Andorra i de la solidaritat: ja no treballem plegats per resoldre els problemes. O bé, ho hem delegat quasi tot a l’administració; o bé, esperem rendibilitats ràpides i de dos dígits amb l’habitatge. Tornant al tema del català i de l’habitatge, sense entrar a valorar les lleis que s’han realitzat recentment una a una, penso que tenim un greu problema en com enfoquem els problemes. Per si sola, cada mesura no em sembla malament.

El problema és que jo no es treballa amb la societat civil, ara s’espera que l’administració pública ho resolgui tot. Encara que les lleis tinguin bona intenció, paradoxalment, tenim el risc de debilitar encara més la malmesa comunitat i per extensió agreujar els problemes que volem resoldre. Un país, a base d’inspectors fent controls, de discursos polítics grandiloqüents i a cop de llei, no té futur.