El somni de la medalla

Fa uns dies que surt en diversos mitjans de comunicació el debat sobre si Andorra ha de participar amb més o menys esportistes als Jocs Olímpics de París. D’entrada, Andorra té una representant assegurada, Mònica Doria, que pot convertir-se en la millor esportista de la història del país si assoleix el diploma olímpic (vuitena) o una medalla. A més, tot sembla indicar que Nahuel Carabaña també assolirà l’objectiu de poder aconseguir pels seus propis mèrits una plaça olímpica.

No és un debat absurd el de si el COA –és a dir, les federacions– ha de finançar amb diners públics la participació tricolor. Per una banda, soc dels que pensen que Andorra ha de treure profit de les places d’universitat que té per poder tenir presència internacional. Ara bé, la situació esportiva actual no és la mateixa que la de fa 20 anys, perquè ni l’exigència esportiva és la mateixa ni tampoc els costos que posa el COI són els mateixos.

En tot cas, queda clar que costa entendre que Carabaña s’hagi de trencar les banyes per anar als Jocs i que qualsevol altre esportista hi pugui anar sense assolir les mínimes marcades. Diferent serà si hi ha esportistes que demostren, amb xifres a la mà, que han assolit els objectius que la seva federació havia establert fa tres anys, però ha de quedar ben clar que no pot ser que, per una banda, Andorra tingui opcions clares a un diploma olímpic –i per què no, a una medalla– i després acabi a tots els mitjans del món per tenir un atleta o un nedador que arriba set hores més tard que el primer.

El Principat ha fet en els darrers anys una aposta per posicionar-se com un país esportiu. Més inversió en clubs, més inversió per tenir grans proves ciclistes o d’esquí, més suport a esportistes del país… No s’entendria una imatge totalment oposada en un aparador tan gran com uns Jocs Olímpics.

En qualsevol cas, el més clar de tot és que no s’ha d’oblidar que aquí qui ha de decidir són les federacions, les quals ja van deixar clar que a París hi aniran els que es guanyin la plaça.