Mai por

Hi ha una realitat indiscutible que demostra que el fet de ser país suposa una finestra d’oportunitat a l’esport andorrà. El descens del MoraBanc, però especialment el seu retorn, és la demostració palpable de per què els projectes que es fan des de la visió de país tenen una vida extra respecte als seus competidors.

El punt final a la campanya del MoraBanc Andorra també suposa el punt final de la recuperació d’un projecte que ha de tornar a caminar amb pas ferm i aspirar a lluitar per coses més importants a mitjà termini. És a dir, una possible Copa del Rei o un possible play-off. No cal córrer. Tampoc adormir-se. Un club que enguany ha omplert el Poliesportiu d’andorra –d’aquí uns mesos Toni Martí– fins en vuit ocasions aquest curs i que només a l’inici de temporada no va regalar espectacles com pertocava. Es pot dir clarament que el MoraBanc Andorra ha trobat la via i el puntet de sort necessari per ressorgir de les cendres perquè té un arrelament al país que li va permetre tenir un suport prou ampli per tornar amb força.

Segurament per coses com aquestes Andorra també opta amb claredat a ser la seu d’un Mundial d’esquí. L’efecte de país és una eina molt poderosa i que té, en la seva conjunció amb l’esport, un valor importantíssim del qual tots –part pública i privada– n’hauríem de ser conscients.

Segurament m’equivoco quan penso que la cohesió social és avui en dia un dels aspectes més importants que ha de gestionar la política de qualsevol país. Però, vaja, al final el que més importa és que Montero es quedi, que així gaudirem estiguem cohesionats o no.