Herència enverinada

Els nostres polítics ens han deixat una herència enverinada, ja que en pocs anys el nostre Principat s’ha convertit en un país que prefereix atraure estrangers que tenen un alt poder adquisitiu i no volen pagar impostos (o pagar-ne menys) que preservar els seus propis residents. Només cal recordar com alguns dels nostres dirigents actuals van tenir els nassos de dir públicament, quan el preu de l’habitatge de lloguer i de compra va esdevenir prohibitiu, que els treballadors del país potser haurien de plantejar-se viure en un futur a l’Alt Urgell (tot i que després van intentar arreglar-ho, ja que el discurs va generar un clam social important així com una resposta política contundent per part de les autoritats veïnes). I un dels principals problemes davant del qual es troben actualment els treballadors d’Andorra és justament el de l’habitatge, ja que avui en dia resulta gairebé impossible accedir al lloguer o a la propietat, un dels drets que la nostra Constitució reconeix però com a fonamental. No dic pas que tot sigui culpa de la gestió política, ja que altres factors externs com ara la pandèmia, crisis econòmiques diverses o conflictes bèl·lics també han ajudat a fer créixer aquesta problemàtica, però el fet que s’hagi permès una inversió estrangera totalment descontrolada també ha ajudat molt. Prenem per exemple el preu per metre quadrat dels béns transmesos entre el 2019 i el 2024, que ha augmentat prop d’un 50% de mitjana al país. Això significa, prenent com a exemple la parròquia d’Escaldes-Engordany, que un pis de 100 metres quadrats que costava 372.800 euros l’any 2019 ara en costa 568.900. Quin treballador, avui en dia, es pot permetre pagar per un pis de dues o tres habitacions més de mig milió d’euros? O una casa de més d’un milió d’euros? Si els residents no s’ho poden permetre, a qui van destinades totes aquestes noves construccions que floreixen al país? Preguntes senzilles, però crec que amb respostes clares…