Intervencionisme

L’anunci de les mesures per regular l’habitatge per part del Govern ha provocat reaccions crítiques de col·lectius i grups parlamentaris, acusant l’executiu d’intervencionista. Caldrà veure com queden plasmades les mesures en la futura llei del pla de xoc, però certament es preveuen unes accions encaminades a regular l’activitat de l’àmbit privat i amb afectacions econòmiques. L’intervencionisme sempre ha provocat debats i controvèrsies, sobretot en l’entorn de les persones afectades per les mesures.

Però, d’intervencionisme, poc o molt, de forma més directa o indirecta, sempre n’hi ha hagut com a mesures per garantir pràctiques de mercat més justes o per protegir els consumidors, treballadors o ciutadans. D’exemples normalitzats tenim la regulació del salari mínim, la regulació de la jornada laboral, les quotes d’immigració, la implementació de polítiques fiscals o la regulació de preus d’alguns productes com, per exemple, els tests d’antígens en temps de pandèmia.

La voluntat del pla de xoc és preservar el dret a un habitatge digne per sobre del dret a la propietat privada. Les mesures s’interposen en el lliure mercat i busquen evitar perjudicis a la comunitat, per garantir que un bé essencial com és l’habitatge sigui assequible per a tothom. Es tracta d’un compromís primordial pel qual ha de vetllar qualsevol Govern.

Les intervencions econòmiques provoquen sempre alteracions en les ofertes i demandes del mercat. Per això, no poden ser mesures improvisades o que només cerquin una reacció a curt termini amb un component electoralista. L’intervencionisme pot ser una bona solució a alguna de les problemàtiques, sempre que es garanteixi que abans d’intervenir s’han esgotat totes les altres alternatives, es vetlli per l’equilibri entre la protecció dels ciutadans i l’eficiència del mercat per garantir el creixement econòmic, i es considerin les conseqüències de les mesures a llarg termini.