A quant va el llit?

Si algú pensa que ara que han marxat les persones que venen al país per treballar la temporada d’hivern s’acaba el problema de l’habitatge, està molt equivocat.

La manca de pisos a preu assequible no afecta únicament els temporers, que fa tres anys ja pagaven dos-cents cinquanta euros per dormir en un llit. El problema ens afecta a tots, des dels treballadors que arriben al país per la manca de mà d’obra de determinats sectors –Andorra necessita mà d’obra per poder funcionar l’economia–, fins als andorrans i residents que no poden pagar un pis amb el seu salari i han de marxar del país. Sí, aquests casos existeixen.

El títol d’aquesta columna sens dubte ens recordarà el moment en què acompanyàvem les nostres àvies o mares a la peixateria i demanaven el preu del quilo de gambes, però malauradament avui és vàlid per esbrinar el preu de lloguer un llit en una habitació amb un altre company o companya, en un pis compartit. I ja anem pels quatre-cents euros. Fins i tot es lloga al Pas de la Casa la meitat d’un sofà llit per passar la nit per un preu de vint euros.

De debò, pensareu? Sí, desperteu-vos, això està passant a Andorra. Crec que ha arribat el moment de preguntar-nos, o que les persones que poden canviar la situació es preguntin: realment volem un país de pisos patera?

Crec que no ha de ser l’objectiu tenir un país amb una bretxa entre riquesa i pobresa com la que s’està creant. No crec que sigui la voluntat crear dues Andorres, la dels Ferraris de la Carlemany, i la dels treballadors que no poden ni viure dignament.

No encallem la situació ni la convertim en un debat polític centrat en si les mesures són pròpies d’un govern comunista, si us plau. Andorra necessita garantir que les persones que hi som, que hi treballem, visquem en condicions dignes. La situació és realment crítica i urgeix unió, empenta, valentia, no debats, no retrets, solucions.