Les pensions i la UE
Les actuals tendències demogràfiques s’utilitzen com a argument pels governs i les institucions de la UE per qüestionar la viabilitat fiscal dels costos d’envelliment, en particular els sistemes de pensions, en el context europeu i en les preocupacions dels sindicats en matèria de seguretat social i de política de pensions. Això es desprèn clarament de les reformes adoptades en alguns estats membres de la UE, que estableixen de manera radical i sovint indiscriminada l’edat de jubilació legal i retallen les prestacions de pensions (i la seva indexació) i els ajustos a la baixa de l’Estat de benestar. A més, aquest enfocament s’ajusta a l’adoptat per la revisió de les normes de la governança econòmica europea (GEE) -que ha estat objecte de gran controvèrsia per part de la CES, que referma la prioritat dels drets establerts en el principi 15 del SEDS i la “dignitat de l’envelliment” (CES 2021). Encara que es necessiten bons llocs de treball, bons salaris i pensions suficients per garantir uns ingressos no sols durant la fase de treball, sinó també durant la fase de jubilació, això no és una cosa evident per a tots.
A tot Europa, els treballadors s’enfronten a la pobresa en el treball, a salaris totalment insuficients per garantir la seva subsistència i a l’estancament dels ingressos, a causa de la mala qualitat de l’ocupació, a la discontinuïtat i a la precarietat generalitzada dels llocs de treball, inclosos els llocs de treball a temps parcial involuntaris, a la discriminació en el mercat laboral, inclosos els treballadors de major edat, i a la transició molt baixa dels treballadors joves al mercat laboral. L’estabilitat de l’ocupació es veu agreujada per les crisis recurrents.
La insuficiència i la discontinuïtat dels salaris condueixen a una acumulació inadequada dels drets de pensió. En la majoria dels països, els treballadors autònoms i els treballadors atípics tenen menys drets en matèria de protecció social i menys obligacions en matèria de cotitzacions que els assalariats (CES 2018).